“El periodista és l’autor dels fets brillants i els espantosos, i els admirables; la glòria i la catàstrofe i l’encís, passen per les seves mans i ell els distribueix. És el centre del moviment del món. És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós, gairebé… Ah, un periodista!”, escrivia, l’any 1933, Irene Polo. Rellegeixo aquesta definició per iniciar la moderació d’una taula rodona amb Anna Ballbona, Plàcid Garcia-Planas i Joan Safont, organitzada per l’Associació Cultural La Torratxa. Ens reunim per reflexionar sobre el cànon periodístic català, per saber quins periodistes s’han de llegir i què ens aporta el seu llegat. Reivindico Irene Polo i lamento que a les facultat de Periodisme no es llegeixin aquells que ens han precedit i que han retrat uns anys, uns costums, una societat, uns neguits socials o un moment polític.

De seguida, apareixen Josep Pla, les cròniques d’Eugeni Xammar, Josep Maria de Sagarra, la mateixa Irene Polo o Gaziel. Probablement perquè el periodisme català dels anys 20 i 30 no deixa de ser un referent per entendre i escriure la Catalunya d’avui. Tot i així, la llista es va ampliant i Safont cita l’amic Manuel Cuyàs, brillant deixeble d’aquella tradició periodística. La conversa flueix sola, no em cal preguntar res. Però els demano que citin autors més contemporanis i no me’n surto. Sóc conscient que sempre és més difícil i anguniós, també perquè falta la perspectiva del pas del temps, parlar dels que avui conreen una ploma afinada, intel·ligent, acurada, precisa. Però estic convençuda que ara també es cultiva un bon periodisme literari. Que no sigui reconegut no vol dir que no existeixi. Probablement poca gent lloava la reportera Irene Polo als anys 30.

La paraula i la realitat sempre estan connectades. Perquè el que queda d’una anècdota, d’un fet o d’un moment és el relat que ho explica. Per això, els periodistes d’avui també han de teixir un estil propi i genuí. Xammar, Pla o Sagarra van generar escola, però com també ho va fer Cuyàs. Cadascú es fa seus els elements que l’ajuden a explicar la realitat, les anècdotes i les històries, la cultura, la gastronomia, la pagesia, la política. Explicar un país, llegir-lo i de vegades, fins i tot, entendre’l.