El plor d’aquell petit nadó, el gest de complicitat del pare, el petó tranquil·litzador de la mare que l’agafa i el col·loca sobre el pit. L’infant s’alimenta, es calma. Els pares observen el moment màgic amb tendresa, però, evitaran que aquest instant es produeixi si es troben en un lloc públic? Per què? No és només un moment especial de connivència entre mares i fills, és també un fet natural. Recordem-ho.

A principis d’aquest any, la diputada de Compromís a les Corts Valencianes, Cristina Rodríguez, va presentar una proposició no de llei per instar al Consell a reconèixer el dret de les dones a alletar els seus fills en qualsevol espai públic. Aquesta decisió és tan sols un gest polític o va més enllà? Alletar en una cafeteria, a la biblioteca o a la piscina està mal vist? Les mares només poden donar el pit als seus fills en la intimitat si volen evitar mirades desaprovadores?

Jo no era massa conscient d’aquest fet fins que una companya de feina me’n va fer un incís. I després d’ella, he sentit diferents comentaris d’altres mares, i no mares, reivindicant aquest dret. Hi ha qui encara considera que alletar en públic és un acte de mal gust? La mateixa companya em comentava perplexa i molesta que aquest fet, que no només nodreix i protegeix els infants sinó que a més teixeix un vincle molt especial en la relació mare-fill, no sempre està ben vist -per dir-ho suaument- quan es produeix en públic.

Però, fins i tot el Papa Francesc, màxim exponent de la religió catòlica, defensa que les mares han de poder alletar dins de l’església, considerada un espai sagrat. En més d’una ocasió, el Papa ha encoratjat, durant una celebració, a les mares a alletar els seus fills dins de la capella. El pontífex assegura que ensenyar els pits dins d’una església no és, ni molt menys, obscè com alguns manifesten quan les mateixes mares decideixen fer-ho en un altre espai.

Però es veu que no ens exclamem quan veiem uns pits en un anunci. Quan són un reclam publicitari sembla que ningú hi diu res. Per tant, potser el que necessitem és una campanya per normalitzar la lactància materna. No sé si, com defensa la diputada valenciana, per aconseguir-ho necessitem legislar diferents punts que hi contribueixin. Però estic convençuda que la tasca més important és la de la conscienciació social. No és cap exhibició sinó un acte vital i bàsic per a l’alimentació dels nadons. Cal que reivindiquem l’alletament com un dret. És així com aconseguirem que totes les mares puguin decidir lliurement on alimenten els seus fills sense que se sentin coartades per comentaris o gesticulacions desagradables. Sé que els canvis que requereixen modificar construccions culturals i socials són molt difícils. Les evolucions generacionals són lentes i no exemptes d’opinions contradictòries. Però només ho aconseguirem si padrines, mares i filles i padrins, pares i fills treballem conjuntament.

Per tant, es tracta d’una evolució constant. Cal passar per un procés de socialització que ens permeti regular l’alletament. Ha de ser un acte normal, que formi part del nostre imaginari. Es tracta d’impulsar una mobilització pragmàtica i, alhora, resolutiva. No m’agrada parlar de reivindicació sinó de dret per poder actuar amb naturalitat, sense escarafalls. Fins i tot, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), juntament amb UNICEF, van decidir, l’any 1992, establir la Setmana Mundial de la Lactància Materna. Aquesta se celebra anualment del 1 al 7 d’agost i ha esdevingut un acte més de sensibilització i promoció.

No sóc mare i, per tant, no he viscut aquesta situació però m’agradaria conèixer si aquestes percepcions són, malauradament, massa generalitzades. És un primer pas per aconseguir que la lactància pugui ser sempre i en qualsevol lloc un acte d’amor que alimenta i enforteix els fills.