“Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi” va sentenciar Muriel Casals. Era el 7 de juliol de 2010. Ella, com a presidenta d’Òmnium Cultural, encapçalava la manifestació en contra de la sentència de l’Estatut. Enguany farà 9 anys d’aquella frase però, sens dubte, les seves paraules van ser premonitòries per com ha anat evolucionant el procés polític català. Casals parlava de tribunals per referir-se a la retallada que el Constitucional va fer d’un text que el poble havia avalat a través d’un referèndum. Aquella patacada judicial va fer reaccionar a una part de la societat catalana que va sortir al carrer sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. No fa ni una dècada d’aquella multitudinària manifestació, però seguim on érem: ara, els poders judicials tornen a tenir la responsabilitat de resoldre un problema estrictament polític. El Tribunal Suprem emetrà una sentència política si condemna o absolt els líders catalans en el judici sobre l’1 d’octubre. La neutralitat serà gairebé impossible perquè s’estaran valorant un seguit de fets i decisions que s’executaren des de les institucions i que van rebre un suport social massiu. I segur que en aquest context, Muriel Casals repetiria la mateixa frase. Apel·laria a la unitat d’acció per traçar una resposta coordinada i contundent.

Perquè passi el que passi, caldrà una reacció organitzada i estratègicament ben estudiada. Si no és així, correrem el risc de convertir-nos en vulnerables. Els poders espanyols -legislatiu, executiu, judicial i mediàtic- es prepararan per actuar. Per tant, nosaltres hem de ser capaços d’aprofitar aquest context. I serà necessari que partits polítics i entitats comparteixin un mínim comú denominador: la necessitat de demostrar que el procediment judicial i la resolució final ha estat farcit d’irregularitats. Alhora, aquest discurs ha de ser molt fidel al moviment social que va teixir i encapçalar l’1-O. No podem perdre el món de vista: la societat civil ha estat, és i seguirà sent la gran precursora del procés polític català.

I aquests ciutadans polititzats i mobilitzats no exigiran unitat dels partits sinó unitat d’acció. Perquè accepten la pluralitat d’idees, de propostes i d’estratègies electorals. Saben que una societat democràtica necessita una gran varietat de projectes polítics amb diferències ideològiques i de pensament. Però crec que no entendrien una reacció desordenada, anàrquica i caòtica. Haurem de denunciar la pèrdua de drets civils i polítics i caldrà demostrar l’arbitrarietat d’un Estat opressor. Davant d’això, ningú pot utilitzar-ho per aconseguir un rèdit electoral. Primer cal que ens ajudin a fer justícia, després ja batallaran per guanyar unes hipotètiques eleccions. No hi ha cap tribunal que pugui escapçar el moviment independentista. Però sí que la justícia intentarà afeblir-lo i desgastar-lo. Per tant, que no ens agafi desprevinguts.

No estic parlant de les partides que ha d’incloure el pressupost de la Generalitat o de les línies que cal defensar en un projecte de llei. Es tracta d’una sèrie de moviments o accions que ens han de permetre demostrar que el moviment segueix fort, decidit i combatiu per explicar a Europa i al món que el procés català es resoldrà el dia que es convoqui un referèndum d’autodeterminació. Aquesta és la unitat d’acció a la qual feia referència Muriel Casals. Però sembla que, de moment, encara s’ha de perfilar, s’ha de treballar, s’ha de definir. No tenim cap indici que ens demostri que això s’està tenint en compte. Al contrari, vivim instal·lats en la política dels retrets. Ja sabem que la justícia està al servei d’uns poders fàctics que s’instal·laren durant la dictadura i que encara segueixen al mateix lloc. El judici només ens permetrà corroborar–ho un cop més. Per tant, que sigui també l’avantsala per teixir una resposta unitària i transversal. Si és així, no en tingueu cap dubte, la societat civil hi serà. Com sempre.