“El que no ha existit és molt difícil de provar”, deia aquesta setmana l’advocat i catedràtic de Dret Constitucional Enoch Albertí, entrevistat per Xavier Graset. Realment construir relats de ciència ficció no sempre és una tasca fàcil. Si això es produeix dins d’un tribunal, les exigències del guió poden ser molt altes i els capítols han d’estar molt ben travats. I si l’objectiu és narrar o justificar uns fets que han estat gravats i que es poden contrastar, la missió és gairebé impossible. Ni rebel·lió ni sedició, perquè no es va produir cap aixecament violent. Només cal remetre’s a les imatges, els papers i, fins i tot, les piulades. Prova-demostració-prova-demostració. Fins que la veritat s’imposi. Aquest és l’objectiu dels acusats, i dels seus advocats, en el judici sobre l’1 d’octubre.

Per això, no només parlen per al tribunal, també projecten un discurs per a un públic més ampli. Cal que ressoni arreu el seu convenciment polític, encara que els mitjans de comunicació espanyols s’esforcin per invisibilitzar el procés judicial. I, en aquest sentit, ha estat un encert que alguns acusats hagin respost les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. Això ha permès posar la instrucció en evidència i veure quines són les seves dèries o intents de manipulació, com la criminalització del dret a manifestació. Sí, el referèndum de l’1 d’octubre va ser un exercici de desobediència civil. Però aquest és el motiu per empresonar i voler condemnar a 12 líders polítics? Jo vull un poble desobedient que lluita per un drets individuals i col·lectius, que treballa per fer valer una nova legitimitat. La lluita no violenta és l’estratègia que ha escollit la societat catalana. El que cal és saber quines accions permetran fer avançar aquesta lluita no violenta per guanyar pes i capgirar un context. L’1-O va ser un acte de sobirania però n’hauran de venir d’altres si es vol resoldre el xoc institucional i social des de la política. Resistir és vèncer? Quan la resistència és pacífica es fa difícil qüestionar-la. Legítimament pots no compartir-ne els objectius, però aquest no és un motiu suficient per acabar redactant una condemna. Tot i així, des de l’independentisme potser cal preguntar-se si es tracta de resistir o de protagonitzar més exercicis d’autodeterminació, d’emancipació col·lectiva.

“La meva prioritat no és sortir de la presó, sinó poder denunciar l’atac i la vulneració de llibertats que hi ha a Catalunya i en el conjunt de l’Estat espanyol”, va sentenciar el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Aquesta és la clara evidència que la independència només es pot teixir des de la mobilització de la societat, des del carrer. A través de la lluita no violenta, però insistent, coherent i cohesionadora. Ens en sortirem a través de la desobediència civil d’un poble obedient als seus principis polítics, socials i culturals. Però és evident que el procés polític no es pot fer només des de la societat civil, les institucions també juguen un paper clau. El més important és saber quan cada actor ha de desobeir. Cal calcular-ne els riscos i els costos. I saber molt bé amb quin suport es pot comptar. Sense això l’1O no hauria triomfat. Propiciem nous 1 o 3 d’octubre i fem-ho analitzant els límits de la desobediència civil i la resistència no violenta. Desobeïm quan sigui el moment i el context més idoni. Però que la desobediència sigui l’inici d’un exercici col·lectiu de sobirania, no es pot quedar només en un acte de protesta. Mai cap esforç pot ser en va, ni per als polítics ni per als ciutadans.