La guerra gairebé fratricida entre els partits independentistes és trista i decebedora. Perquè les discrepàncies no només són legítimes, sinó que són imprescindibles per bastir qualsevol projecte polític. Però els enfrontaments sistèmics són estèrils, tenen poc recorregut i desdibuixen les estratègies. I encara que aquest no sigui un fet nou, em segueix desconcertant. Perquè en política el to, les formes i les paraules condicionen, supediten i expliquen. Totes les jugades determinen el partit i cap passa desapercebuda. Perquè hi ha molts ulls focalitzats i analitzant amb deteniment cada gest.

I això passa sempre, sense excepció, perquè vivim instaurats en una campanya electoral permanent. Qualsevol acció pot acabar decantant un vot i, per tant, cal aprofitar cada ocasió. Encara que això serveixi per desgastar constantment el rival, per deixar-lo en evidència, perquè entri en contradicció, perquè tingui un moment de debilitat.

Però també cal tenir en compte que les formacions electoralment enfrontades, de vegades, necessiten entendre’s per poder governar. Un executiu de coalició només funciona si és capaç de, malgrat les diferències, trobar punts d’entesa. Si es fan equilibris, si es respecten els acords, si s’estableix un pacte de no agressió. Perquè si no l’acció de govern es pot acabar convertint, com ha passat en diferents ocasions, en una gran disputada pública. I, en el cas de Catalunya, en un gran enfrontament dins d’un mateix bloc, l’independentista.

Fet que pot provocar l’abandonament d’un dels principis essencials per gestionar un país: l’estabilitat administrativa i política.  Perquè el context sempre és canviant, però hi ha sectors que esperen i reclamen seguretat, eficàcia i eficiència. Conceptes molt valorats quan parlem de polítiques públiques.

Els partits independentistes no poden renunciar a les seves demandes de llibertat. Però ho han de fer garantint una bona gestió. I realment per conjugar les dues coses cal ambició política. Perquè no tot sempre s’aconsegueix de forma ràpida i immediata. Hi ha decisions i propostes que necessiten plantejar-se a mig o llarg termini. I això vol dir acceptar que els possibles èxits també trigaran uns anys a fer-se visibles. Però què passa? Doncs que els polítics són actors que intenten maximitzar beneficis i minimitzar costos electorals. I no sempre assumeixen el risc. És aleshores quan entrem en un espiral de retrets i cops de colze. Potser tenia raó Maquiavel quan va escriure que “la política no té relació amb la moral”. Però tant de bo la classe política pugui contradir-lo amb la seva pròpia actuació.