Mires per la finestra i el món és estrany, desconegut. Els carrers són buits i el silenci ho impregna tot. La teva quotidianitat ha desaparegut, s’ha esfumat d’avui per demà. Sense avisar-te, sense preparar-te. Tot s’ha capgirat, s’ha transformat. I vius amb angoixa. Pateixes pels teus i per aquelles persones que no coneixes. Per la teva i per totes les famílies. Milers de pensaments, milers d’imatges et sacsegen cada moment mentre intentes, amb una mica de música i un bon llibre, evadir-te durant uns minuts. I et repeteixes que el malson passarà, que arribarà el dia després. Necessites aquesta escletxa de llum, d’esperança. Necessites forces per seguir, per continuar, per tirar endavant.
Per això, intentes imaginar aquest demà. Quan podràs abraçar, després de setmanes, els pares, els avis, els germans, els tiets, els cosins. Quan podràs sopar, com fas molts dijous, amb la colla d’amics. Quan podràs entrar al supermercat sense una mascareta i sense patir per cada moviment. Quan podràs fer aquella caminada de diumenge que t’omple de forces i energia per a tota la setmana. Quan podràs asseure’t en una terrassa per fer el cafè mentre fulleges el diari. Quan podràs tornar a trepitjar la redacció i compartir amb els companys aquells temes que t’interessen. Quan podràs fer una entrevista presencial i gaudint del tracte de tu a tu que la fa singular. Quan podràs entrar a un estudi de ràdio o a un plató de televisió per analitzar els titulars més destacats de la jornada. I tantes altres escenes que formen part del teu dia a dia, de la teva insignificant rutina.
Són els moments que avui enyores i són aquells que el dia després valoraràs molt més. Perquè quan puguis veure els pares, els avis, els germans, els amics, et faltaran petons. Els neguits que avui t’impregnen, perquè tens familiars aïllats sense saber si pateixen el maleït virus, s’esvairan. Quan puguis tornar a mirar, a parlar, a tocar aquelles persones que estimes, no podràs contenir les llàgrimes. Però seran reals, presencials. I les podràs compartir. Arribarà aquest moment i voldràs que el temps s’aturi. Perquè ara només maldes perquè les hores i els dies passin ràpid, perquè el comptador es posi a zero. L’excepcionalitat, la incertesa, la solitud d’avui t’esgarrifa. Només anheles la ja apreciada quotidianitat.
Potser ja no recordes l’estrès, les presses i el ritme frenètic. O, fins i tot, els voldries recuperar. Aquella activitat, aquell anar i venir, aquell neguit que et manté viva i enèrgica, però que potser no et deixa temps per valorar tot allò que avui no tens i a què t’agradaria aferrar-te. Perquè necessites comunicar-te, moure’t, compartir per sentir-te plena, feliç, realitzada. Perquè saps que sense la vida en societat la majoria de coses perden sentit.
La buidor i la tristesa d’aquests dies t’hauria d’ajudar a edificar el dia després. L’endemà. Perquè hauràs de reconstruir moltes coses. Però ho podràs fer sabent què és el realment important. La família, els amics que hi són sempre i mai desapareixen i alguns col·legues. La feina, que ja no saps si és feina o plaer, perquè t’omple d’alegries i et sorprèn cada dia. Un dinar o una tarda de cinema. Tot això que ara no tens. I que el dia després acariciaràs, perquè ara ja saps que és més que un tresor. Perquè entre la grisor i la por hauràs pogut identificar els autèntics regals i valors de la vida. Els immaterials i, sovint, imperceptibles però essencials, indispensables, únics, insubstituïbles.
El dia després arribarà. I hauràs de saber-lo gestionar emocionalment perquè mai més et quedi aquella paraula per dir, aquell gest per regalar, aquella mirada per compartir, aquell desig per expressar. El dia després arribarà i no serà fàcil. Però arribarà. I t’hi hauràs d’enfrontar. I ens hi haurem d’agafar. I l’haurem de viure compartint els dolors i guarint-nos amb amor i esperança.