Nervis, impaciència i un neguit inexplicable que ens condiciona. Correus electrònics, trucades i centenars de missatges de WhatsApp. Reunions que no es poden posposar i trobades que s’han de fer, sí o sí, abans d’acabar l’any. I aquella compra, i aquell sopar, i aquella lectura, i aquella consulta. Cada any passa el mateix. Cap a mitjans de desembre tot es precipita. Entrem en una espiral accelerada i vertiginosa. Sembla que el món s’hagi d’acabar el 31 de desembre i volem exprimir els dies de forma irracional. Fins que quedem saturats, desbordats, engolits per una rutina incoherent i, fins i tot, absurda.Nadal

Som esclaus del temps. Volem governar-lo, guiar-lo, mesurar-lo, adaptar-lo. El busquem i no el trobem. Ens resulta un exercici difícil, enrevessat, esgotador, asfixiant. Perquè és un bé escàs i insuficient, però també imprescindible. I juguem al joc del convenciment: intentar creure que és més important la qualitat que la quantitat. Perquè necessitem asserenar-nos, relaxar-nos, tranquil·litzar-nos, desfer-nos d’aquesta aura que marca els límits personals i temporals, les dinàmiques laborals i socials, les actituds i percepcions; que ens aboca a un abisme incontrolable que ens arrossega.

Això ens passa sempre, els 365 dies de l’any. Perquè vivim en una societat que s’entesta a fer de la celeritat un dels valors més preuats. «No tinc temps» és, sens dubte, una de les frases més freqüents. La diem nosaltres i la repeteixen amics, companys de feina i familiars. De fet, l’hem acabat interioritzant. Trencar aquesta dinàmica pot semblar impossible però és essencial per prendre consciència de les accions que piloten la nostra existència. Per això, és necessari que decidim la nostra agenda, que controlem i governem el temps. Per sentir-nos alliberats, independents, amos de nosaltres mateixos.

Els anys són efímers, però el temps és etern. Del desembre saltarem al gener, sense que res pugui impedir-ho. Per tant, intentar farcir les darreres setmanes de l’any d’activitats és un autoengany. El més important és dotar de contingut, sentit, espiritualitat, valor, intel·ligència o cultura el temps; però no pretendre que aquest s’aturi per reconduir les nostres prioritats. Com canta Sanjosex «El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!». Aprofitem l’arribada del nou any per ressituar-nos, per trobar-nos entre presses i neguits.