El darrer any he trepitjat diferents hospital i centres sanitaris. Per sort, ha estat per qüestions estrictament periodístiques lligades a la publicació del llibre Salut! La vida amb elles (Fonoll,2021). I conversar amb professionals de la salut sempre ajuda a interioritzar situacions i contextos. Sobretot ara que un virus els ha situat en laberints aparentment sense sortida i els ha obligat a gestionar moments de gran tensió i moltes incerteses. Però, malgrat tot, han entomat la realitat de cara, sense dramatisme ni ofuscació. Farcits de dubtes, inseguretats i debilitats, però amb la fermesa que requereix la seva feina.

I molts ciutadans han valorat la seva entrega amb aplaudiments, durant unes setmanes, als balcons. Però, malauradament, tot s’acaba diluint amb molta facilitat. També és cert que no treballen esperant l’agraïment, perquè entenen la seva dedicació com un servei públic i l’assumeixen amb responsabilitat i compromís.

Tot i així, és necessari comprendre allò que amaguen sota la bata blanca. Davant dels pacients, i els seus familiars, mostren la seva faceta més serena, directa, impertorbable, però són persones amb les seves mancances, incoherències, percepcions i neguits. Són professionals que tenen recursos per establir distància, per separar la vida personal de la professional, però no són, ni molts menys, éssers infal·libles. Per això, hi ha dies que s’emocionen i ploren, d’altres que s’equivoquen i han de reconduir un diagnòstic o moments que els envaeix la por. I això és humanament inevitable.

Per tant, entendre’ns hauria de ser un exercici d’empatia col·lectiva. No tots som professionals sanitaris, però una pandèmia ens ha demostrat que la vulnerabilitat existeix, que ningú pot escapar-se’n i que la vida no només depèn de les accions pròpies, sinó que pot estar condicionada per elements incontrolables i invisibles però, al mateix temps, determinants. I entendre’ns és un acte d’estima, de comprensió, de tolerància, de respecte, de solidaritat, d’altruisme. A tots ens reconforta el gest, la mirada o la paraula d’agraïment. Un hospital o centre d’atenció primària és el reflex de la seva gent i una societat, també.