Res és innocent en política. Una paraula, un gest, una mirada, un color, una visita, un acte, un silenci sempre és estudiat i meditat. La ingenuïtat no existeix, perquè aleshores no seria política. És una selva. Encert-error-encert-error és la seqüència que sovint ens martiritza, per tant, a la classe política també. L’autocrítica, la capacitat d’avaluació, l’anomenat politòlogicament “checks and balances”, és a dir, el control i equilibri entre poders és o hauria de ser la base definitòria de qualsevol procés o acció política. Malauradament, no sempre és així. S’instauren dinàmiques que, de vegades, ho dinamiten tot. Per això, el procés polític català és ple de fets extraordinaris, de dates històriques, d’acords inesperats, de jugades mestres i de decisions incomprensibles. De vegades, els bons propòsits -potser innocents- queden residualitzats o censurats davant d’un estat fort, potent, capaç d’utilitzar qualsevol via o mecanisme per salvaguardar la pàtria.

Per això, el més important en política és el convenciment. Les pors paralitzen, en canvi, la seguretat té la capacitat d’enfortir projectes o pensaments. Els representats han de calcular molt bé cada decisió, perquè després han de justificar-la i assumir-ne les conseqüències polítiques i públiques. Si no estan convençuts del camí que volen recórrer, difícilment podran defensar les seves accions amb fermesa i orgull. De fet, els presos i exiliats polítics catalans eren molt conscients d’aquests paràmetres sinó no haguessin executat, fins al límit, uns resultats.

Per això, l’independentisme no se sent culpable d’un context d’empresonament i exili forçat i injustificat. Només si ets conscient dels riscos però, malgrat tot, decideixes assumir-los, pots afrontar les barbaritats i esperpents d’un estat espanyol fallit. Ho deia molt encertadament Laura Masvidal, dona del conseller Joaquim Forn, després de saludar al Rei espanyol i a altres representants de Madrid en els actes d’homenatge a les víctimes del 17-A: “No ens hem de sentir incòmodes, som a casa nostra. La situació és la que és i si se senten incòmodes, que se’n sentin”. I podríem afegir: què hi ha més incòmode que tenir un Rei? Democràcies que volen dir-se modernes, però que mantenen institucions hereditàries i farcides de privilegis. Això és més que incòmode, senyor Felip!

Els demòcrates catalans, perquè aquesta no és una batalla entre independentistes o no independentistes, saben que no s’han de justificar ni avergonyir. En tot cas han de reivindicar i denunciar sistemàticament actituds feixistes, dictatorials o de menyspreu envers aquells polítics o ciutadans que defensen la llibertat de pensament, d’expressió, de representació política i que volen decidir a les urnes quina ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya.

Uns surten al carrer i pengen llaços grocs per reivindicar la pau, la llibertat i la democràcia. D’altres volen treure’ls o, més ben dit, netejar els espais públics. Aquesta és la gran diferència. Mostrar versus netejar. Explicar versusamagar. Expressar versus censurar. Aquesta és una manera de fer política, de construir un relat, de generar discursos electorals. Però com escrivia el filòsof francès Albert Camus “innocent és qui no necessita explicar-se”. Sort que, de vegades, una imatge val més que mil paraules, una acció justifica i una veritat fereix. Perquè arribarà el dia que, com canta Txarango, “quedi pres qui empresona”.