Pedro Sánchez té clar quin és ara el seu objectiu: governar en solitari i fer ús de l’anomenada geometria variable. És a dir, buscar suports d’uns o altres en funció del tema o els interessos de cada moment. Això sí, sense necessitat d’establir un pacte amb cap formació política. Si els socialistes van intentar governar sols després de la moció de censura, quan només tenien 85 diputats, ho faran ara amb 123. Però la correlació de forces ha canviat al Congrés espanyol. Encara que el bloc de dretes és lluny de la majoria absoluta, Podem i els partits independentistes són conscients de la força que ara tenen a la cambra. L’anterior legislatura va acabar amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades per, entre altres motius, la manifestació a Colom i el debat d’esmenes a la totalitat als pressupostos. Sense cap concessió als independentistes i davant de les reaccions de la dreta espanyola, Sánchez va voler reforçar el seu lideratge. I ho ha aconseguit, en part.

A nivell d’escons, és obvi que hi ha sortit guanyant. Però els problemes segueixen. Els resultats d’Esquerra Republicana, amb 15 escons i convertint-se en la primera força a Catalunya, obliguen al PSOE a tornar a la taula de negociació, a l’escenari previ a la manifestació a Colom. L’independentisme ha d’aconseguir posar en valor la capacitat de poder i influència que té. Perquè aquesta existeix i servirà per condicionar la política espanyola.

Tot i així, per aconseguir-ho, les forces independentistes han de ser capaces de fixar una estratègia clara. No es pot generar una situació d’estabilitat, de comoditat a Espanya, si Catalunya segueix tenint presos polítics i exiliats i si se li nega resoldre políticament un problema que l’Estat ha decidit judicialitzar.

A Catalunya ha guanyat el discurs que diu ‘no’ a la repressió, al 155 i que defensa exercir, d’una vegada per totes, el dret a l’autodeterminació. Doncs que aquest sigui el camí, que aquestes continuïn sent les exigències. Que la taula de diàleg que van obrir Aragonès i Artadi amb la ministra Calvo no sigui ja una anècdota del passat, sinó una nova via amb possibilitats i recorregut. Que els camins llargs, malgrat que estiguin farcits de dificultats, siguin transitables.