No sabem qui són, però pensem en ells. No els coneixem, però els apreciem. No els hem vist mai, però ens els imaginem forts. Segur que estimen, però també ploren des de la incomprensió més absoluta. Són els pares dels presos polítics i exiliats. Persones que han educat els seus fills i filles i els han transmès l’amor per una llengua, una cultura, un país. Que els han ajudat a teixir una vida social activa per construir a partir dels intercanvis i experiències de diferents col·lectius. Que els han vist créixer i els han fet costat quan ells han decidit implicar-se políticament. Però ja no els poden trucar quan ells volen per dir-los: “Estàs bé? Ja descanses prou? Vols dir que no t’estàs equivocant? Felicitats, avui m’ha agradat la teva intervenció!” Ells, els que sempre hi són. Els que sempre hi seran.

Els invisibles que han vist com els seus fills han de suportar una presó provisional injusta. Els avis o àvies que es preocupen pels seus néts perquè voldrien que ells també poguessin fer-se grans amb els seus referents al costat. Perquè els pares són estimació, respecte, admiració, crítica, constància, esforç, perseverança, fortalesa, coratge. I una font de saviesa, de coneixement, d’experiències, d’anècdotes que defineixen també la manera de ser i de fer dels presos polítics i exiliats.

Els defineixen i expliquen les seves decisions, la seva coherència, la seva determinació. Uns i altres s’enyoren i ploren des de la solitud més freda. Perquè no es poden abraçar tantes vegades com voldrien i amaguen les llàgrimes quan es veuen cara a cara. Han de conviure amb una realitat plena d’imposicions i restriccions perquè els seus fills van decidir posar les urnes, tirar endavant un referèndum. Ells que els van dir que la democràcia era una bona eina per resoldre els conflictes polítics, per consensuar propostes i construir majories, ara els han de veure entre reixes.

I segur que segueixen creient en la justícia. Imaginen el dia que arribarà l’absolució. Necessiten projectar aquest escenari per mantenir-se serens. No comprenen aquesta realitat arbitrària, abusiva i injusta. Però els hi toca patir-la de ben a prop. Tenen els fills empresonats i aquest fet ha capgirat la seva quotidianitat. Estan tristos, però no es rendeixen en veure la fermesa, el convenciment i les conviccions dels seus fills. Com tots els pares, pateixen, es preocupen. Només esperen el dia que els puguin tornar a tenir a casa a dinar. Esperem que sigui ben aviat. Mentrestant, nosaltres també ens recordarem de vosaltres. Dels pares, els que sempre hi seran per jutjar des de l’estima.