"Ell explica els fets fent fotografies. I en molts casos les seves fotografies expliquen més coses que no pas molts texts escrits". Així descriu Andreu Barnils, en el pròleg del llibre "La cara B. Una altra mirada del procés", l'estil de treball del fotoperiodista Jordi Borràs. Gran coneixedor de l'espanyolisme a Catalunya i de les relacions que aquest manté amb l'extrema dreta, Borràs dispara i narra la realitat a través de les imatges. Reconeix que ell quan escriu no sap explicar-se "amb la gràcia que ho fa el Baños". Per això, el llibre és una conjugació entre els relats del periodista i les fotografies de Jordi Borràs. En aquesta entrevista, repassem amb ell els "frames" que poden ajudar-nos a entendre l'evolució del procés català, tot fent també autocrítica dels encerts i errors que ha comès el moviment independentista durant aquests darrers anys. 

El títol del llibre pot ser ja tota una declaració d'intencions. Quina és aquesta "cara B" o altra visió que intenteu explicar?

El procés són declaracions institucionals i manifestacions al carrer, però moltes més coses. El procés també és el cas Pujol i els seus efectes; un partit que es diu Solidaritat; manifestacions espanyolistes i les seves reaccions. És buscar aquells petits gestos que també han estat protagonistes del procés i que, probablement, no són la imatge més comercial o la que tenim tots al cap.

Però podríem dir que els fets que es recullen en aquest llibre ja són història?

És un llibre perquè quedin per a la prosperitat moltes coses que ja hem oblidat, com la consulta d'Arenys de Munt. Enguany ja farà 7 anys d'aquella jornada, que es diu ràpid! Jo vaig arribar a Arenys la nit abans perquè no sabíem si ens trobaríem les carreteres tallades. El primer home que va anar a votar es va plantar allà a primera hora perquè no volia que li retiressin les urnes. Ara veiem Arenys amb perspectiva i com es va tractar el tema, alguns grans mitjans ho van considerar un "botifarrèndum", i sembla que no ens en recordem. Allà es va encendre l'espurna.

Va ser el detonant?

No, però és una peça del dòmino que en va fer caure una altra. Aquella onada de consultes va ser importantíssima per mobilitzar gent que fins aleshores no ho estava, per organitzar-la amb comitès de barris, associacions de poble que després acabarien convertint-se en nuclis de l'ANC, per exemple. Això va ser destacat però hem de recordar que l'independentisme té més d'un segle d'història. La lluita d'avui és possible perquè molta gent abans s'hi ha deixat la pell. 

En el llibre recordeu moltes mobilitzacions: la manifestació del juliol del 2010, les organitzades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, les marxes a favor del català. Hi ha moltes imatges de carrer. És el lloc més explicatiu per entendre el procés?

Sí. Si el procés arriba al Parlament és per la pressió popular, perquè hi ha gent que s'adona que això és un moviment social que no es pot obviar. Fins i tot l'alcaldessa de Barcelona ha decidit manifestar-se l'11S. Algú pensarà que és un càlcul electoral, potser sí, però algú s'imagina els alcaldes Clos o Hereu anant a una manifestació independentista? Perquè qui hi vagi, li agradi o no, va a una manifestació independentista. Per tant, si algú té contradiccions són ells i no els independentistes. Aquest moviment surt del carrer i, probablement, l'acabarà tancant la gent al carrer. Quan el Parlament estigui bloquejat per la legalitat espanyola, l'única força capaç de fer tombar aquesta estaca serà la gent, no en tinc cap dubte.

Recolliu en el llibre les respostes que durant aquests anys han protagonitzat les associacions espanyolistes i també d'ultradreta. Tu ho has fotografiat però s'ha explicat prou bé als mitjans quin tipus d'actes organitzen?

No. Quan vaig començar a fotografiar moviments espanyolistes i d'extrema dreta -que són coses diferents però que moltes vegades, desgraciadament, van de la mà-, era l'únic que hi anava. M'he tirat molts any sol, sent l'únic fotoperiodista que estava cobrint una manifestació de l'extrema dreta. Avui ja no passa. No dic que sigui gràcies a mi però, probablement, l'esforç que hi he posat ha cridat l'atenció de gent que creia que allò no s'estava tractant mediàticament com s'havia de fer. Jo crec que això és un èxit. Tampoc es tracta de sobredimensionar, sinó d'informar. 

No se n'informava?

Jo crec que calia posar les coses al seu lloc. No es pot obviar que l'espanyolisme ha estat incapaç de menjar-se el carrer i els cops que ho ha intentat ha fracassat estrepitosament. Fins i tot, Societat Civil Catalana amb més de 300.000 euros sobre la taula, que no sabem encara d'on han sortit, va fer un 12 d'octubre en el qual hi van assistir, segons les xifres més optimistes, poc més de 30.000 persones. Això és un fracàs. Van dient que són un 52% però resulta que no, que és mentida. No tot l'espanyolisme surt al carrer, evidentment, però aquest és també molt plural. Alhora, aquest 52% no es pot considerar tot unionista, hi ha molta gent que està a cavall entre el sí i el no. Però també hi ha gent que si se celebra un referèndum votarà en blanc o, simplement, no votarà. Per tant, cal mostrar aquesta realitat, explicar que han estat incapaços de mobilitzar el seu nínxol al carrer i que quan ho han fet han anat de la mà de l'extrema dreta. No han sabut posar un cordó sanitari.

De vegades, t'he sentit dir que se'ls ha sobredimensionat als mitjans.

Sí. El ressò que s'ha donat a una associació com Societat Civil Catalana el contraposes amb una entitat amb nombre de socis i d'incidència real com l'ANC i hi ha alguna cosa que no quadra. Com pot ser que es doni tanta veu a una gent que no representa ningú? Tu vas a qualsevol poble de Catalunya i hi ha un nucli de l'ANC, en canvi, on són els de Societat Civil Catalana?

Ara que es parla de la possibilitat de celebrar un RUI es recorda sovint el 9N. Quines diferències observes entre les dues votacions?

Per començar, la diferència principal és que aquest referèndum ha de ser vinculant i s'ha de desenvolupar fins a les últimes conseqüències. La clau de volta rau en aplicar el resultat que surti de les urnes. La Generalitat s'ha de comprometre a obeir la legalitat catalana i a aplicar la llei de transitorietat jurídica. Per tant, de qui depèn? De nosaltres. Ningú ens donarà permís per marxar. Fins i tot, es diu que el vot unionista boicotejarà la votació. Algú es pensa que si hi hagués un referèndum acordat no ho farien també? Parlar de referèndum acordat amb l'estat, en aquests moments, és ciència ficció. Algú s'imagina el PP o Ciutadans acceptant sotmetre a votació el trencament de l'estat espanyol? Cridarien al boicot per deslegitimar la consulta. 

Prendrà força el RUI després de la Diada?

Jo crec que sí perquè ja som a l'equador de la legislatura i el Parlament és una màquina de legislar i el Tribunal Constitucional una màquina d'impugnar la legislació que surt de la cambra. Estem entrant en un bucle. Jo el RUI no el veia massa clar, i encara tinc els més dubtes, però és la millor de les opcions que tenim. Quines altres possibilitats existeixen? Noves eleccions? El referèndum obligarà a tots aquells que no es volen posicionar, perquè ja els hi va bé moure's en l'ambigüitat, a prendre partit.

Als "comuns"?

Sí. És el mateix que feia Unió. Si han de triar entre una república catalana o una monarquia espanyola governada per un partit fundat per 6 exministres franquistes, jo crec que aquí la gent tindrà dos dits de front. Perquè si tu vols crear una cosa nova és molt més fàcil fer-ho en un país petit que no pas en un gran estat escleròtic. Necessitem 2 eleccions més per veure que no hi ha canvi possible? 

No hi ha canvi possible a l'estat espanyol?

Jo crec que sí que hi ha canvi possible però començarà aquí, amb el revulsiu que li provocarà que es trenqui l'estat. A partir del moment en què Catalunya sigui independent, la mentalitat espanyola canviarà. 

El llibre acaba amb la constitució del Parlament d'aquesta darrera legislatura i Baños la defineix com "l'enterrament més il·lusionant"? Es manté aquesta il·lusió?

Els girs que ha fet la política catalana en pocs anys han estat brutals. Passen coses. És qualsevol cosa menys avorrida. Probablement, l'etapa entre el 9N i les eleccions plebiscitàries va fer mal, va ser una travessa pel desert que ens va fer perdre el temps. I n'hem d'aprendre. Ara, ja no podem dilatar més les coses. La il·lusió hi és però la gent es deixa arrossegar molt pel desànim. Quantes diades fa que sents al teu entorn que aquest any punxarem? I també és cert que l'ANC hauria de revisar la trajectòria d'aquests últims mesos.

Falta més autocrítica dins l'independentisme?

Sí, però autocrítica sense fer mal i tirar-se els plats pel cap. També hem d'entendre que hi ha molts interessos partidistes darrere de les associacions. Qui es pensi que les persones que estan dins del secretariat de l'ANC no treballen per partits és que no sap de què va la història. Evidentment no tots però hi ha una quota que sí. L'independentisme és un moviment que sovint s'ha dedicat a autodestruir-se, no és una ideologia sinó un objectiu compartit per molta gent o un mitjà. Per tant, la feina que fa l'ANC i Òmnium és molt difícil. Això no vol dir que algunes vegades ens hem de mirar més el melic i fer les coses com cal. I hem de tenir una cosa molt clara: l'Assemblea no ha de ser mai un gregari del govern.

Ho ha estat?

Desgraciadament, sí. Sobretot en l'última etapa de Jordi Sànchez. Tot i que ara, amb el RUI, es veu un canvi. Per tant, endavant. Jo sóc partidari de no fer sang de les coses si anem cap a la bona direcció. L'ANC ha de servir per pressionar el govern.