Diuen que els catalans tenim una manera de fer, de ser, d’expressar-nos i d’actuar. Potser sí. No sóc de les que m’agrada posar etiquetes i, encara menys, quan es tracta d’una col·lectivitat diversa. Però és cert que hi ha actituds -demòcrates, pacífiques i resilients- d’una part important de la ciutadania catalana que no són compreses. De vegades, la determinació d’uns es pot convertir en l’enveja d’uns altres, la pluralitat pot esdevenir un objectiu a combatre i no un element de riquesa. Només fent aquesta radiografia es pot explicar -encara que no sempre ho puguem comprendre- l’actual conjuntura política catalana. Per això, hi ha persones -catalanes i espanyoles- que no entenen que una persona ho pugui deixar tot per fer costat al president Puigdemont. Aquesta és Josep Maria Matamala.
No el conec, ni he tingut mai l’oportunitat d’intercanviar quatre paraules amb ell, però aquests darrers mesos tots hem volgut saber qui és. Hem vist que acompanya Carles Puigdemont des del primer dia del seu exili i tots hem parlat d’ell en alguna conversa de sobretaula. La setmana passada, una companya periodista, amb qui vaig coincidir en una tertúlia en una televisió d’àmbit estatal, em va preguntar per ell. “Qui és aquest senyor que acompanya a Puigdemont? Suposo que és un empresari carregat de diners que li deu molts favors”, em va etzibar la periodista. I la meva resposta va ser taxativa: “És un gran patriota, i és amic del president”. I vaig dir-ho en aquest ordre. Li vaig deixar clar que no tinc cap tipus de relació amb el senyor Matamala, però que la seva actitud i les seves accions parlaven per si soles i llençaven un missatge ben clar: és una persona compromesa, que estima el país, que creu en la independència de Catalunya i que, a més a més, manté una bona amistat amb el president Puigdemont des de fa molts anys.
Són afirmacions fetes des de la intuïció i l’observació, però que he pogut corroborar després de parlar amb persones que el coneixen de més a prop. La persona que m’havia preguntat per ell no es va creure la meva resposta, va insistir que segur que hi havia algun gat amagat, que una persona no ho deixa tot -família i feina- per acompanyar al president Puigdemont. No entenia que Josep Maria Matamala fos capaç d’abandonar el seu país per una causa justa i digna. Perquè, com vaig dir-li, crec que primer va Catalunya i després la seva amistat amb Carles Puigdemont. Però, repeteixo, a la periodista en qüestió no li van convèncer els meus arguments. Tot i així, he de dir que hores després quan vaig recordar la conversa vaig pensar: no m’estranya que no ho pugui entendre, la seva manera de ser i actuar no sintonitza amb la fermesa de conviccions del senyor Matamala.
Ja sabem que mai es pot fer tot a gust de tothom. Uns criticaran que s’hagi acomiadat de Girona durant una temporada -esperem que curta-, que s’hagi allunyat de la família o dels seus projectes empresarials. D’altres agrairan infinitament el seu compromís i l’ajuda incondicional, honesta i desisinteressada al president Puigdemont.
Espero poder conèixer-lo un dia per corroborar alguns dels arguments que vaig donar a la periodista que em va preguntar per ell. Corroborar-ho voldrà dir que la intuïció no ha fallat, que hi ha persones anònimes disposades a prendre decisions valentes per Catalunya. Com canta Roger Mas a Francesc Pujols: “Gira que gira el món, més sempre la veritat desperta del seu son”. Com Matamala, molts catalans també haurien fet la maleta.