Ho recollia l’editorial de La Veu de Catalunya del 18 de juliol de 1936: “Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana”. El plantejament, dècades després, segueix sent el mateix: silenciar, reprimir, ignorar la voluntat política del poble català. Perquè fer-ho és, com explicava també el citat editorial, un “deure patriòtic ineludible, inexorable”. I, per això, tenim presos polítics i exiliats, per intentar amagar una realitat tant tossuda com persistent.

Però el més preocupant dels darrers dies són les imatges que hem vist al Congrés i al Senat espanyol i que escenifiquen una aparença de falsa normalitat. Junqueras, Romeva, Sànchez, Turull i Rull han pogut entrar dins de l’hemicicle, però són presos polítics a l’espera d’una sentència judicial. Només els han deixat recollir les actes de diputats i senador i participar a la sessió constitutiva perquè des de les institucions de l’Estat no han volgut qüestionar el reglament de les dues cambres. Un fet que, en canvi, van interpretar de forma diferent quan aquests mateixos diputats van ser escollits al Parlament. Però, és clar, des de Madrid veuen l’hemicicle català com una cosa de “províncies”.

Sembla que hi ha una clara intencionalitat política i mediàtica a Espanya per fer creure que els presos polítics no viuen una situació excepcional i que la presó preventiva és el càstig que els hi correspon per haver intentar executar un projecte polític. Però les imatges fent trucades dins de l’hemicicle o xocant la mà i abraçant-se amb altres diputats formen part de la seva anormalitat diària. Viuen aïllats de la quotidianitat, malgrat seguir comptant amb el suport ciutadà -que els ha votat el 28-A, com ho va fer el 21-D.

La clau està, com ja escrivia el metge Moisès Broggi l’any 2012, en que Catalunya “pugui discutir amb Espanya de tu a tu, no com a supeditat”. Reconèixer les singularitats polítiques, culturals i socials catalanes és imprescindible per iniciar qualsevol via de diàleg. Sense l’acceptació dels trets diferencials de Catalunya, cap govern espanyol aconseguirà trobar punts de possible entesa. I això, com també hem comprovat aquesta darrera setmana, serà imprescindible per garantir un clima de més serenitat dins dels hemicicles.

Esperem que aquesta legislatura serveixi per teixir ponts, per mirar-se a la cara i exposar diferents plantejaments polítics. Tot i així, comencem amb mal peu. Parlar i buscar solucions quan una de les parts té presos polítics i exiliats dificulta molt les coses. Seguirem atents i resilients, com sempre. Però ho farem sense caure en una falsa normalitat.