Aquestes darreres setmanes, el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha encapçalat diferents trobades amb representants de les formacions polítiques i de les organitzacions socials per canalitzar una possible resposta a la sentència del judici del procés. Intentar esbossar un escenari és, de fet, inevitable. Així també ho corroborava el vicepresident del Govern i adjunt a la presidència d’Esquerra Republicana, Pere Aragonès, en una entrevista aquest passat dilluns a “Els matins” de TV3. Però el líder republicà feia un matís: “No ha de ser una resposta, sinó una proposta compartida. Resposta és reactiu, per tant, proposta per avançar i continuar guanyant”. Doncs potser sí, com diu el vicepresident, el que necessita la ciutadania és una proposta o un nou full de ruta, tant se val la terminologia que emprem. Perquè, evidentment, la sentència el que farà és seguir agreujant la ja molt tensa relació entre Catalunya i Espanya. I les possibles condemnes no ajudaran a arribar al context més desitjable: una negociació política.

Res no es pot reduir a un judici -que no serà mai la solució-, una sentència o un possible i remot indult. Fins i tot, si es produís una absolució, el problema persistiria. Els presos polítics porten mesos i mesos en presó i ja ningú els podrà retornar -ni a ells ni a les seves famílies- el suplici d’aquesta condemna. Perquè, a l’espera del veredicte final, han patit un injust càstig preventiu. I, per això, ni l’absolució seria, ens aquests moments, una solució. Tot i així, serviria per fer justícia.

Per això, en aquesta recargolada conjuntura, es fa imprescindible una proposta. És a dir, una nova estratègia política i social per acompanyar la ràbia i impotència que provocarà la sentència, i per donar continuïtat a un projecte de majories. Perquè no acceptarem ni voldrem acatar la sentència que dictarà el Tribunal Suprem, però això en què s’acabarà traduint? En una gran manifestació? En una nova convocatòria electoral? En una aturada de país? En què? Aquesta és la gran pregunta i no crec que existeixi una única resposta, sinó diferents propostes. I posar-les sobre la taula és responsabilitat dels partits. Han de demostrar si realment poden exercir d’interlocutors, si són capaços de recosir el desgavell actual. I per fer-ho cal crítica, que no vol dir flagel·lació, i unitat en les accions, l’estratègia i els objectius. Seria pervers i diabòlic no fer res quan caiguin anys i anys de presó, perquè la inacció s’entendria com una acceptació. Els representants públics saben perfectament què és el silenci administratiu, per tant, que ara ningú emmudeixi. Si aquesta és la resposta o proposta, les urnes -més tard o més d’hora- acabaran parlant.