Es premia l’èxit, l’excel·lència. Sempre. Des de ben petits. Exàmens, proves de nivell, treballs o activitats esportives perquè llueixin els més ràpids i àgils. Sense dret a equivocar-nos. Perquè vivim immersos en una societat que discrimina la diferència, les debilitats, els matisos. L’escola com a espai d’aprenentatge, però on la classificació és ben clara: aprovat o suspès. Generant així, de vegades, competicions entre alumnes, frustracions, pressions i neguits. Perquè hi ha estudiants que brillen sempre i d’altres que, malgrat tots els esforços, mai arriben al notable. Creixem amb por al fracàs perquè es devia del camí prefixat, encara que tots sabem que la vida es construeix, sovint, des dels marges.

Però la pròpia existència ens ensenya a equivocar-nos. Ningú pot escapolir-se de l’error. Els que sempre treien excel·lents a l’escola s’han d’afrontar a les seves pífies, als desencerts, a les confusions, als fracassos. La vida no ens diferencia entre aprovats o suspesos, tot és molt més diabòlic. I és bo que sigui així. Perquè vol dir que altres elements formen part del joc. La perseverança, la constància, la responsabilitat, l’exigència, l’autocrítica, la sensibilitat o el respecte poden explicar l’èxit personal o professional. Però l’escola, sovint, crea patrons d’avaluació que s’allunyen d’aquesta realitat.

S’incentiva la creació de líders, de persones amb èxits acadèmics que, suposadament, seran els que destacaran a nivell professional. Però afortunadament aquells que potser suspenien les matemàtiques acaben dirigint grans empreses i aquells que no sabien dibuixar es converteixen ens bons mecànics. Perquè el progrés és sinònim d’implicació i motivació, perquè les debilitats d’uns poden ser les fortaleses d’uns altres, perquè els fracassos i els èxits són relatius.

El més important és conèixer les pròpies limitacions i defectes, saber potenciar les virtuts, desenvolupar els nostres criteris, prendre decisions i exposar-nos als errors. Per detectar els encerts i redreçar els problemes. Sense que res ens paralitzi, mirant endavant, construint i no flagel·lant-nos. Tant de bo això fos natural des de ben menuts, des de l’escola, quan tot és de sucre i no hi ha res predeterminat. Mestres, ajudeu a fer-ho possible: recompenseu els errors. Equivocar-se hauria de formar part del procés d’aprenentatge, no hauria de suposar mai un càstig ni s’hauria d’interpretar com un fracàs. Cada alumne és singular, parteix d’una família diferent i necessita que no l’etiquetin sinó que l’ajudin a descobrir les seves inquietuds i aptituds per anar superant els obstacles de la vida.