Sóc periodista, dona, jove, catalana i demòcrata. Aquesta sembla que és la combinació perfecta perquè alguns  feixistes i masclistes puguin dir -sense cap tipus de conseqüència- tot allò que se’ls passi pel cap a través de les xarxes socials. Defensar la llibertat ideològica, d’expressió i d’opinió en una cadena de televisió espanyola, de vegades, comporta rebre insults i amenaces de perfils anònims, però també de mitjans de comunicació.

Hi ha un espanyolisme que no ha evolucionat. Que defensa les mateixes tesis del general Franco. Que considera que el catalanisme -ja no dic independentisme- és una opció política que cal combatre. Un “ultrapatriotisme” que sovint va de bracet amb l’extrema dreta espanyola i que circula sense impunitat en determinats àmbits socials i polítics. Uns grups que tenen uns seguidors i còmplices fidels i cap recel per exhibir símbols i lemes feixistes.

Per tant, quan una periodista intenta remetre’s als fets, una part d’aquest espanyolisme embogeix i utilitza les xarxes per menysprear la feina periodística. Tots, com a professionals del món de la comunicació, ens exposem cada dia a aquesta selva. En som conscients, però no ens intimidem. Per això, quan es produeixen episodis desagradables els expliquem. Tenim la responsabilitat de denunciar actituds antidemocràtiques, feixistes i masclistes.

Fa una setmana, una servidora va haver d’aguantar comentaris despectius per haver dit en una cadena espanyola que el conflicte català només es pot resoldre amb voluntat política; per explicar que els llaços grocs són símbols inofensius; i per desmentir que hi hagi un conflicte social a Catalunya. Això va encendre les xarxes. Però davant la guerra salvatge, va aflorar la serenor democràtica. Milers de persones van voler mostrar-me el seu suport. Ho agraeixo, però no crec que sigui cap mèrit defensar la democràcia, la llibertat, els drets humans. Com bé diu la campanya d’Òmnium Cultural: demà pots ser tu. Ningú n’és aliè.

Fets com aquest et reafirmen. Estic convençuda que la nostra feina és explicar el context social en el qual vivim i qüestionar discursos manipulats allà on ens convidin a parlar-ne. El feixisme voldria imposar una repressió política i psicològica per acabar amb la llibertat d’expressió. Si guanya la por i el silenci, esdevindrem éssers inoperants i la nostra professió perdrà sentit, compromís i implicació social.

La nostra única defensa és l’honestedat. Catalunya només s’explica a través dels teixits socials, associatius, culturals, polítics i, també, periodístics. Si no ens autoorganitzem per combatre el feixisme, no ens en sortirem. Algun dia podrem dir que ho hem superat, però, de moment, que res ens despisti. Queden molts camins per recórrer. I informar és, segur, una manera de fer camí.