Aquesta setmana, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha fet públic un estudi, realitzat pel doctor Ricard Gili, que analitza com han tractat el procés polític català diferents capçaleres de Madrid i Barcelona. En aquest treball, Gili ha analitzat 6 diaris –El País, El Mundo, l’ABC, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i El Punt-Avui– i ha extret algunes conclusions que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats.

L’estudi conclou que, aquests diferents diaris, ofereixen relats “contradictoris o incompatibles sobre el procés”. És a dir: ningú no ens explica la veritat? Qui té raó? És evident que l’actual context polític és multicausal i té moltes interpretacions, però el periodisme ha d’intentar contextualitzar i explicar les diferents perspectives i projectes, sense excepció.

El mateix treball revela que els diaris editats a Madrid tendeixen a no exposar els motius pels quals els ciutadans catalans s’han mobilitzat massivament els darrers anys. Eviten, doncs, explicar les causes que han conduït a l’actual atzucac polític i institucional, de manera que només narren una part de la realitat, quan per entendre un problema cal, principalment, identificar les causes i exposar-les.

D’altra banda, el mateix estudi detalla que els diaris editats a Barcelona situen la ciutadania catalana com un dels actors principals per entendre el procés català. En canvi, els de Madrid “culpabilitzen” determinats polítics i partits independentistes de l’actual situació.

És important identificar aquestes pautes periodístiques i conèixer com s’actua –des d’aquí i des de la capital de la Meseta– amb vista a construir un relat mediàtic. Aquest és un fet determinant i revelador per entendre com ha evolucionat l’opinió pública, ja que els mitjans són un element destacat per comprendre com es configura el discurs polític i social.

Els polítics generen la informació i, mitjançant els seus assessors i caps de gabinet, creen les estructures més òptimes per difondre-la, mentre que els mitjans són els responsables de vehicular els diferents missatges. I és que els ciutadans reben les notícies, les filtren i creen el seu propi relat, però els mitjans són els qui determinen i contribueixen, de forma decisiva, en la configuració de l’opinió pública.

Per tant, és important saber com actua cadascú, qui diu què i qui pren la decisió –meditadament– d’ocultar i prescindir de determinades informacions. Per aquest motiu, i atesa la situació política en què ens trobem, cal més que mai que els mitjans siguin capaços de desgranar i contextualitzar els fets, i els que s’editen a Catalunya han d’esforçar-se per aconseguir-ho, perquè sinó una part del relat no es coneixerà. I això no ens ho podem permetre.