Dilluns, 23 d’octubre de 2018. Waterloo. El president Puigdemont organitza una cimera per refer la unitat independentista. Hi participen líders polítics i de les entitats sobiranistes. Al cap de poques hores de la reunió, circulen imatges de la trobada als mitjans de comunicació i a les xarxes. Tothom mira qui hi ha assistit i, sobretot, identifica la gran absència: la CUP. Però ningú analitza més enllà. Bé, algú sí. Tinc una amiga que, per sort, sempre observa de forma dimensional, es fixa en cada detall i veu allò que, per a molts, ha passat desapercebut. Moltes corbates i americanes. Un cop més, la representació femenina és gairebé testimonial.

Sembla incomprensible, però segueix passant. Les formacions polítiques fan llistes cremallera, elegeixen càrrecs públics de forma paritària, plantegen lleis amb perspectiva de gènere, però continuen reproduint patrons masclistes en determinats espais. És així. Es podran fer moltes justificacions, però les imatges parlen per si soles. Hi ha dones amb rols de direcció als partits i entitats, per tant, tot plegat és encara més imperdonable. No és una qüestió de mèrits, ni de talent, sinó de responsabilitat pública i de coherència amb els valors que diuen que defensen. Llibertat i democràcia vol dir, entre moltes altres coses, igualtat d’oportunitats. Per tant, un cop més hem de dir: on són les dones? Existeixen, per tant, per què no hi són? Que ens ho expliquin.

Esperem que algú se senti al·ludit. I vosaltres, representants públiques o líders socials, també. Feu-vos visibles allà on us necessitem. Reivindiqueu-vos. Tanta corbata i testosterona entristeix. Sobretot, quan t’adones que no és gens representativa de la major part de la classe política i, encara menys, de la societat a la qual es deu.

Reivindicar la igualtat real vol dir poder-la exercir. I fer-ho sense excepcions, sense  límits, sense impostures. Vivim en una societat que intenta trencar inèrcies, però la realitat és la que és: una sobreexposició masculina. La política hauria de servir d’aparador, d’exemple, però encara té molta feina a fer. Les voluntats han de casar amb els fets. Ja cal que no ens adormim.