L’escola adoctrina. Les aules són fàbriques d’independentistes. Els professors manipulen els seus alumnes perquè aquests només parlin en català. Els nois i noies no aprenen el castellà, per tant, no saben parlar-lo ni escriure’l. Els pares no volen la immersió lingüística. I podríem seguir. I seguir. D’arguments demagogs n’hi ha a cabassos. És un discurs alimentat, sobretot, per Ciutadans i el PP. I, malgrat saber que és fals, prefereixen engreixar-lo. Els agrada posar llenya al foc. Però, per sort, la realitat els esclata a la cara.
Ni l’escola adoctrina, ni les aules fabriquen independentistes, ni els professors manipulen, ni els alumnes ignoren el castellà, ni els pares qüestionen la immersió lingüística. L’escola a Catalunya ha aconseguit ser un element de socialització i cohesió. Ha permès que els fills de pares castellanoparlants aprenguin el català i guanyin així noves oportunitats personals i professionals. I ha ajudat, també, ha salvaguardar la llengua i cultura catalanes, sempre en perill.
I només cal que ens remetem als fets. Els alumnes treuen millors notes de castellà que de català a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU). I no és perquè els exàmens de llengua castellana siguin més fàcils que els de català, malgrat que algú ens ho vulgui fer creure així. Se segueixen els mateixos criteris. La gran majoria de pares d’aquest país defensen i aposten per la immersió lingüística i així ho demostren quan matriculen els seus fills. Els professors s’ajusten a uns temaris establerts i tenen un marge de maniobra molt limitat.
L’altre gran argument que utilitzen políticament algunes formacions són els llibres de text. Diuen que el Departament d’Ensenyament configura uns temaris esbiaixats i independentistes. Ho diuen, segur, perquè no han obert cap llibre de text. Per poder desmentir això, aquest passat cap de setmana vaig voler revisar els llibres de text de geografia i història de l’ESO d’una escola catalana. I la realitat es va imposar. En els cursos en què es parla d’Història de Catalunya no es fa pràcticament cap referència al catalanisme polític. Tan sols vaig aconseguir trobar quatre pàgines, en més de 10 temaris, dedicades a la història política catalana. Quatre pàgines! Unes per parlar del tancament de Caixes, de 1899, la formació de la Lliga Regionalista i per explicar, molt lleugerament, qui va ser Prat de la Riba. Les altres dues pàgines parlaven de la creació de la Mancomunitat de Catalunya. I aquí s’acaba la història de Catalunya.
Sembla que amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch ja ho coneixem tot. És evident que no podem infravalorar el seu rol i llegat, però ens quedem molt curts si als nostres adolescents només els parlem de la Mancomunitat. Per això, els pocs que acaben coneixent la Història de Catalunya, l’aprenen a casa, a través dels pares o avis o, fins i tot, de forma 100% autodidàctica.
El problema que tenen Ciutadans i el PP no es pot simplificar parlant d’un conflicte lingüístic. No accepten una realitat social. S’adonen del poder que té l’escola per demostrar que existeix una llengua, una cultura i una història. Per això, els fa nosa. Voldrien que es cantés cada dia l’himne d’Espanya(amb o sense lletra) i que els alumnes repetissin i repetissin que existeix una nació “grande y libre”. Sort que pares, mestres i alumnes saben el que es fan i seguiran defensant l’escola catalana.