Aquests darrers mesos, per motius professionals, he fet unes quantes vegades el trajecte Barcelona-Madrid-Barcelona. Ens separen tan sols 3 hores d’AVE. Un trajecte que em serveix per enllestir serrells de feina i llegir els diaris del dia -els que s’editen a Barcelona i també els de Madrid. El defecte periodístic em fa consultar cada dia diferents capçaleres, i els darrers mesos s’ha convertit en imprescindible si vols entendre què passa a Catalunya i com ho veuen des de la capital de la Meseta.

Arribo a Atocha i tot canvia. Ja sé que si responc una trucada i em senten parlar en català, no podré evitar determinades mirades. Pujo a un taxi i el conductor, quan sap que arribo de Barcelona, inicia l’interrogatori. Alguns són més prudents i formulen preguntes plenes d’eufemismes, però d’altres només tenen paraules de suport i reconeixen que els problemes polítics només necessiten estratègia parlamentària.

Els diàlegs sincers i encoratjadors dels taxistes contrasten amb algunes converses que comparteixo amb companys de feina en algunes tertúlies d’anàlisi política. Malgrat que són persones formades, que segueixen l’actualitat, parlen de Catalunya sense conèixer què passa. Viuen -de vegades, fins i tot, conscientment- en una realitat paral·lela. Construeixen un relat interessat per justificar determinades accions. Es posen les mans al cap quan parlo de presos polítics, d’exiliats, de legitimitat democràtica, de majoria absoluta independentista, de dret a decidir. Per alguns d’aquests companys periodistes, a Espanya no hi ha presos polítics, ni polítics exiliats, ni els catalans tenen dret a decidir el seu futur. No? Aleshores, per què Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez segueixen injustament empresonats? Per què Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret segueixen a Brussel·les? Per què la població exigeix pacíficament votar en un referèndum i ha d’acabar dormint en un col·legi per fer sentir la seva veu? Una cosa és que aquesta realitat vulgui ser ignorada i l’altra, molt diferent, és intentar fer creure que és mentida. Perquè, malauradament, hi ha qui els acaba donant la raó.

No m’agrada fer generalitzacions. De fet, crec que en moltes ocasions són irrellevants o, fins i tot, errònies. Tot i així, aquest panorama és bastant comú en moltes de les tertúlies televisives que tenen lloc a la capital madrilenya. Cal dir també que les diferències en l’eix esquerra-dreta, de vegades, queden totalment diluïdes quan es parla del cas català. El “procés” és una amenaça per a la unitat d’Espanya i ja està. No cal afegir res més. És  així de cert i de trist.

Per això, quan agafo el tren de tornada a Barcelona inicia, novament, un canvi de xip. Anar a Madrid vol dir viatjar per explicar, per qüestionar algunes afirmacions, per contextualitzar i puntualitzar punts de vista. Però és necessari perquè s’entengui el complex trencaclosques polític català. És fonamental. Si no anem a explicar-nos, ningú ho farà per nosaltres. Arribo a Sants i sé que la batalla aquí segueix unes altres pautes. Totes les parts són importants per avançar. Totes. Les d’aquí i, sobretot, les d’allà.