“Puigdemont no suportava les reunions de partit ni mai va empatitzar massa amb la majoria de dirigents del PDECAT”

Només si ets un conseller que durant tota la legislatura has tingut preparada la teva carta de renúncia pots ser també el primer a embalar caixes per abandonar el despatx. El matí del dimecres 25 d’octubre, unes hores abans de la DUI i que Santi Vila entregués la seva carta de dimissió, l’encara conseller va començar a “endreçar” papers, “convençut” que les possibilitats que les seves propostes fossin assumides eren “mínimes” i acceptant que el PDECAT havia perdut el lideratge. Les reunions amb Mas, Pascal i Bonvehí l’havien convençut que ja no tallaven el bacallà al Palau de la Generalitat, que qui ho feia era el president: “Puigdemont no suportava les reunions de partit ni mai va empatitzar massa amb la majoria de dirigents del PDECAT”.

Qui va decidir presentar la seva renúncia poques hores abans de la Declaració d’Independència que va conduir Rajoy a la dissolució de la cambra catalana, emparant-se amb el 155, revela algunes de les converses més significatives dels darrers dies del govern Puigdemont al Palau de la Generalitat. Santi Vila, en el seu assaig “De héroes y traidores” (Península) no es calla ni un pèl, parla sense embuts i explicita amb noms i cognoms algunes de les decisions o accions més determinants dels dies decisius, des de l’1-O fins al 27 d’octubre de 2017. El text arriba aquest dimarts a les llibreries i té tots els números d’aixecar polseguera.

Puigdemont: “No em veig sent president virtual d’un país virtual, en una societat anímica i institucionalment devastada. Em nego a anar pel món repartint targetes d’una república inexistent”

Dispara contra tots els protagonistes del procés. Es recrea explicant una de les tardes que es van veure cares més llargues al Pati dels Tarongers: el 25 d’octubre, hores abans de la DUI. L’exconseller narra que en aquell fatídic dia, Puigdemont va dir que preferia convocar eleccions i va llençar frases que vaticinaven el que ara li passa. “No em veig sent president virtual d’un país virtual, en una societat anímica i institucionalment devastada. Em nego a anar pel món repartint targetes d’una república inexistent”, explica Vila que va dir davant de “la intel·ligència del procés”.

Però més enllà de les files convergents, altres líders sobiranistes van acabar acceptant la convocatòria electoral, segons confessa l’exconseller. Aquest és el cas de l’editor Oriol Soler, que va ser una peça clau en la configuració de Junts pel Sí i l’anomenada “revolució dels somriures”. En un moment de la discussió, Soler va deixar anar que era “obvi” que el Govern no tenia cap complicitat internacional ni havia preparat “cap estructura d’Estat” que permetés que una declaració d’independència tingués més conseqüències “pràctiques”.

L’exconseller revela que hi va haver plors, crits i molts laments. Marta Rovira va ser una de les persones que més va exclamar-se i lamentar-se, però Junqueras va aixecar acta concloent: “Doncs si ho has de fer, fes-ho aviat, president, convoca eleccions ara mateix”. Fins i tot, durant aquelles hores prèvies a la Declaració d’Independència, l’expresident Jordi Pujol va fer arribar una carta a Puigdemont defensant la mateixa tesi que Vila, segons revela ell mateix.

Així que el polític se’n va anar a dormir tranquil i va escriure un missatge a lehendakari Urkullu: “Acabem d’acordar convocar eleccions autonòmiques. Això ha de ser correspost amb la no aplicació del 155. Demà a primera hora intentaran contrarestar aquest escenari a través teu. Madrid aquesta vegada no es pot equivocar! Bona nit”. La resposta que va rebre l’exconseller a primera hora del matí denotava que des de la Moncloa també volien moure fitxa.

Però no va ser així.

Puigdemont va decidir esperar algun símptoma de canvi des de Madrid. Tot esperant, va decidir convocar una reunió a Palau amb tots els diputats de Junts pel Sí per explicar-los, en primera persona, la decisió de convocar eleccions. Diputades de llarga trajectòria política i institucional van sortir en defensa del president, com Irene Rigau, qui va etzibar que “encara que no tinguem Estat, aquestes circumstàncies necessiten verdaders homes d’estat”. Però l’inexistent predisposició de la Moncloa va fer que Puigdemont, finalment, canviés el rumb del dia i, potser, de la història recent del país.

Els contactes de Vila amb Urkullu i també amb alguns líders del PP, PSOE i empresaris influents de la capital de la Meseta van quedar en paper mullat i van fer evident, un cop més, que era impossible el diàleg. Aquell dia va acabar també amb la dimissió, més que evident, del conseller gironí:

-Aquesta carta [de renúncia] és dura, Santi. Si me l’entregués, algun dia hi haurà qui l’utilitzi en contra meva.

-Me la quedo, Carles; l’últim que vull és perjudicar-te. Et demano només que facis efectiva la meva renúncia immediatament. No aguanto més tota aquesta tropa.

-Creus que jo sí? -va respondre.

Vila va abandonar la política aquell vespre. Tot i així, pocs dies després va haver de declarar, com la resta de membres del govern, davant del Tribunal Suprem. Això el va portar una nit a la presó. En el llibre retreu als representants d’Òmnium Cultural i l’ANC que no empatitzessin amb ell ni li paguessin la fiança. “No van sentir durant aquelles primeres hores la necessitat d’acompanyar-me amb el seu afecte, ni fins al dia d’avui han sentit la necessitat d’interessar-se pel meu estat d’ànim o de salut. Encara menys per oferir-me recursos de la caixa de solidaritat per afrontar les despeses del procés”, explica.

De les Lleis de desconnexió fins a l’1-O

A banda del dia 25 d’octubre, Vila també carrega contra l’aprovació de les Lleis del referèndum i de transitorietat jurídica dels dies 6 i 7 de setembre. Vila defineix aquelles sessions plenàries com “la pàgina més negra” del seu currículum com a servidor públic i assegura convençut que “tampoc Carles Puigdemont es va sentir orgullós en aquelles hores tristes” i que va intentar evitar l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica. En canvi, sí que se sent satisfet d’haver participat en el referèndum de l’1-O, el que ell prefereix definir com a “mobilització política”.

“El govern no va treballar en la preparació d’una nova República pel dia després d’una eventual declaració d’independència”

I aquell acte polític i ciutadà, segons Vila, només podia conduir cap a una nova convocatòria electoral. Per això, reivindica haver defensat fins l’últim moment “l’insuficient legitimitat democràtica” per votar una DUI al Parlament. Segons reconeix en el llibre, l’executiu català “no va treballar en la preparació d’una nova República pel dia després d’una eventual declaració d’independència”.

Crítiques a una legislatura ‘excepcional’

Vila no només critica la DUI, sinó també la configuració de la candidatura de Junts pel Sí. Segons l’exconseller, la coalició va “incorporar a les llistes electorals ciutadans de la societat civil”, fet que va comportar una “sobreabundància de perfils idealistes” i va precipitar “el desenllaç de la tempesta”. Aquest és un dels motius que a Vila li fan pensar que Puigdemont, finalment, es decantés per declarar la independència.

L’exconseller també detalla que Puigdemont i Rajoy mai es van intercanviar els números de telèfon personal fins després dels atemptats de l’17-A a Barcelona. La seva única forma de comunicació era mitjançant intermediaris com Urkullu o el periodista Manuel Campo Vidal, segons confirma Vila.

Un camaleó polític

Algú pensarà que aquest és un llibre per espolsar-se l’etiqueta “d’esquirol” que Santi Vila va penjar-se quan va fer el seu particular “pas al costat”. Però el cert és que Santi Vila ha passat per diferents papers de l’auca, tot i que ell es defineix com “un home en terra de ningú, un vers lliure i heterodox, crític”. Ha estat regidor, alcalde (guanyant en tots els col·legis electorals de Figueres), diputat i conseller. En les ratlles del seu assaig treu pit i es perfila com l’home que buscava el diàleg i la moderació dins l’executiu català.

​Ell mateix reconeix que el procés no és una disputa entre “herois i traïdors”, sinó entre “idealistes i pragmàtics, maximalistes i possibilistes”. Considera que en les “hores extremes del procés” només es pot parlar de decisions “covardes o temeràries”, però no “d’actes traïdors”. A més, assenyala que l’entorn familiar i els “fills adolescents” d’alguns consellers, com Meritxell Borràs i Joaquim Forn, van portar-los a declarar la independència. També destaca que els consellers republicans, Carles Mundó i Dolors Bassa, van defensar sempre posicions “racionals” i “ponderades”.

Vila aspirava a ser cap de gabinet del govern

En el llibre, Santi Vila també confessa les seves aspiracions. El dilluns 11 de gener de 2016, poques hores després que Puigdemont fos investit president de la Generalitat, es va reunir amb ell i li va proposar que el nomenés cap de gabinet: “Deixa que jo configuri un equip a Presidència que ens permeti, com a mínim, intentar governar amb certa autonomia, segons el nostre propi criteri”. Però el president va ser molt clar: “No pot ser, Santi. Has de seguir sent conseller”.

Vila a Junqueras: “Ajuda ara a Puigdemont, fem després una campanya neta i honesta, i si guanyes, encara que no t’asseguro que el PDECAT pugui entrar a governar, sí que t’asseguro que tindràs el nostre vot favorable per a la investidura”

En el llibre també reprodueix una conversa amb Junqueras del dimarts 24 d’octubre, després de la reunió del consell executiu. Vila va intentar convèncer el vicepresident perquè Puigdemont convoqués eleccions: “Si tot va com sembla i Carles [Puigdemont] confirma la seva intenció de no presentar-se a la reelecció, el més probable és que jo sigui elegit candidat a la presidència pel PDECAT. Si això passa, tal com han anat les coses, encara que intentaré posar-t’ho difícil, sembla bastant evident que guanyareu les eleccions (…). Ajuda ara a Puigdemont, fem després una campanya neta i honesta, i si guanyes, encara que no t’asseguro que el PDECAT pugui entrar a governar, sí que t’asseguro que tindràs el nostre vot favorable per a la investidura”.

Les aspiracions de Santi Vila es van veure frustrades.

Vila: “L’opinió pública i publicada a Catalunya ha sigut injusta i desproporcionada amb Jordi Pujol”

Més enllà dels errors tàctics, l’exconseller defensa que un dels problemes de la política catalana ha estat “el biaix d’esquerres” que ha empès el procés. Tot i així, la seva opinió ja ha quedat en un segon pla. Torna a fer classes com a professor d’història a la Universitat de Barcelona i és gerent d’una empresa de Banyoles. Ara els actes polítics estan en mans de nous representants. L’opinió pública valorarà el seu llegat i les accions que ell mateix intenta justificar en aquest llibre. Ell etziba que “l’opinió pública i publicada a Catalunya ha sigut injusta i desproporcionada amb Jordi Pujol”. Potser espera també que els que van acusar-lo de traïdor, esborrin l’etiqueta després d’analitzar cada frase i interpretació que recull en aquest assaig. En els llibres, com en la palestra política, hi ha opinions per a tots els gustos i sensibilitats.