Durant moltes setmanes es va especular si el judici sobre l’1 d’octubre seria o no retransmès per televisió. Els advocats de la defensa van sostenir, des del primer moment, que havia de ser públic. I, finalment, així ha estat. Amb una realització orquestrada, molt estàtica i que ofereix pocs detalls, però televisat. Les imatges són importants, et permeten percebre allò que no es pot dir amb paraules i t’ajuden a identificar actituds. Només amb la cara, amb la gesticulació es pot detectar el nivell de nerviosisme, d’arrogància, d’altivesa, de moderació, de discreció, de vehemència, de ressentiment o d’agraïment d’una persona. Una imatge val més que mil paraules? De vegades, sí. Segur. Però en un judici es valora el que s’explica i el que es calla, el que es respon i el que s’intenta eludir. Per això, retransmetre-ho en directe és imprescindible per conèixer, sense filtres ni intermediaris, tot el que es comenta dins la sala.

Alhora, és essencial per garantir el dret a la informació. Un judici d’aquest calibre, amb implicacions polítiques i socials, més enllà de les estrictament judicials, necessita ser vist. I sovint és millor reproduir-lo sense cap comentari. Ensenyar-lo i que els espectadors valorin, jutgin, interpretin. I això és el que han intentat fer en determinats mitjans de comunicació. De fet, aquests mateixos mitjans són també els que han buscat les veus experimentades que ajuden a fer una anàlisi reflexiva, clarificadora i ponderada de tot allò que passa dins del Tribunal Suprem. Mostren i després analitzen, sense presses ni espectacles.

Però tothom ha optat per seguir aquesta via? No, ni molt menys. I no és cap valoració subjectiva, sinó un fet demostrable a partir de l’observació. La majoria de mitjans editats des de Madrid han decidit no reproduir-lo. Valoren, opinen, critiquen, omplen minuts de tertúlies, però no mostren de forma inintermitent el judici. Hi ha necessitat de crear morbo, de convertir-lo en un circ mediàtic que faci guanyar audiència o clics. Meditadament construeixen un relat que contamina els fets. I això, en cap cas, ajuda a fer justícia. Perquè aquest procediment ha de servir per explicar uns fets, entendre unes decisions i mostrar un problema polític. Des de la veritat i l’honestedat, no des de la mentida instaurada en determinats mitjans amb la voluntat de construir una realitat paral·lela.

En els circs els espectadors van a passar-ho bé, a desconnectar per oblidar problemes i evadir pensaments. Per això, no podem convertir el judici en res semblant. Perquè aquest ha de permetre aclarir què va passar els mesos de setembre i octubre del 2017. I ha de servir per defensar el tarannà pacífic i democràtic d’un projecte polític. Des de la serenitat, no des de la tempesta o la pirotècnia dels focus televisius, les ones radiofòniques o els titulars tergiversats. Els fets són sagrats, les opinions són lliures. I cal que continuï sent així. El dia que parlem de fets lliures i opinions sagrades haurem perdut moltes batalles polítiques, mediàtiques i socials. Ja cal que treballem perquè això no passi.