Unitat i consens. Hi ha qui defensa que en política només s’avança quan es combinen aquests dos elements. Fer concessions per avançar, sense renunciar als principis i eixos vertebradors d’unes idees polítiques o uns interessos socials. Probablement aquesta teoria és certa. Però unitat no necessàriament és sinònim de progrés. Hem de veure què implica aquest acord, quins avantatges té, com pot desgastar les parts implicades i cap a quin camí ens condueix. Per això, quan algú defensa que el moviment sobiranista només necessita unitat, cal fer diferents matisos per saber què vol dir i quins riscos genera.

La unitat del sobiranisme neix quan es posa l’1-O damunt la taula. Es generen sinergies i complicitats perquè l’objectiu és celebrar un referèndum. Partits i entitats treballen plegats per fer-ho possible, sempre amb l’ajuda de la societat civil -pilar imprescindible. Però aquesta unitat comença i acaba amb l’1-O. A partir de l’endemà tot s’esberla per poder gestionar i complaure interessos i estratègies particulars.

Necessitem que partits i entitats fixin nous horitzons, construeixin noves finestres d’oportunitats. Si no, la unitat és i serà impossible. La pregunta és: es podrà crear un momentum com l’1-O que sigui capaç de sumar tantes i tantes sensibilitats? Costarà. Cada partit fa una radiografia diferent del moment actual i, per tant, cadascú construeix un relat i una tàctica diferenciada per guanyar posicions. Si seguim així, és difícil pensar que s’imposarà una estratègia capaç d’unir esforços i esperances i que tingui una traducció ràpida i eficaç (ara que aquesta paraula s’ha posat de “moda”). Unitat sí, però per a què? Primer hem de saber el què; la resta s’imposarà pel seu propi pes.